Marató contra la pobresa: targeta per a tv3 i el seu “fora de joc”

No tinc res en contra de les Maratons. Bé, si. Trobo que és una manera de que molts paguin els desgavells del sistema sense resoldre les causes reals. 

Però si ens centrem en la Marató en qüestió, promoguda per TV3, el que em molesta és que sembla que l’hagi produït el departament d’esports – aquests que parlen tot el dia del Barça - doncs parlar de pobresa com un “fora de joc” és un eufemisme més que desafortunat.

No m’imagino un pare de família, sense feina des de fa mesos, o potser ja anys, explicant-li al seu fill que “juga a no tenir feina”. O una mare que no sap què posar a l’olla, per què no té res, dient que juga a “avui no mengem”. “La vida és bella” és una gran pel•lícula, però quan parlem de realitats no es poden banalitzar d’aquesta manera.

Això és el que ha fet TV3. Banalitzar la pobresa. Un “We are the World” a la catalana. Cantem i lloem la nostra pobresa i així potser arribem fins demà, amb gana, però esperançats. Un televisiu producte/pastanaga per seguir endavant sense canviar res.

Targeta per a TV3. El color la tries tu.

No penjo l’anunci original per que a sobre té publicitat. Penjo, aquest si, el de #sobrencadires. Diuen totes les veritats que els altres no poden. Pobrets.

L’aRôme de Marcilla: una llàstima

Agafa un publicitari sense imaginació i un expert en efectes especials i tindràs el darrer anunci de Marcilla per a capsules. Un excés de focs artificials que mal aprofita una cara bonica i fins i tot un rèquiem de Mozart.

Un anunci que pretén transmetre l’explosió dels sentits en un viatge interior, però que es queda en un passeig onanista per un univers solitari ple de llumetes.

Contrasta sobretot, al comparar-lo amb l’anunci de Bonka, “Coffe time”, on destaquen el treball d’animació i els girs de càmera, en un univers quotidià – aquest si – teixit al voltant d’una relació de parella i amb la companyia d’un gat. 

El pòsit que deixen un i altre no tenen res a veure.

I seguint amb Marcilla, a sobre, Nespresso els ha denunciat per violació de patent.. Una demostració de que en qüestió de marques i propietat, la llei vigent segueix sent la de la selva, i en temes d’imatge i publicitat, massa sovint, la del mínim esforç, o potser.. la del pressupost.

P.D. : El Rèquiem de Mozart correspon a "Lacrimosa Dies Illa".

I seguim per.. Danone!

Altre cop, aquesta crítica no és tant a un sol anunci, sinó a una llarga trajectòria dins el panorama publicitari, doncs tot i que més recentment exploten altres vies, i personatges pseudo-carismàtics com la Carmen Machi, un dels arguments que amb més insistència ha estat utilitzant aquesta empresa és el miserable argument de la POR.

L’anunci en qüestió comença amb una noia que surt ben abrigada al carrer. La imatge és en tons blaus ( el color del fred ) mentre que a dalt a l’esquerra sense informa que és laborable (dijous) i que fa fred (-1). La noia fa un gest d’afectació mentre la veu en off deixa anar la primera descàrrega:

 “En invierno, abrigarse puede no ser suficiente, porque, ¿cómo te proteges de los agentes que hay en el ambiente?” Muchos entran por la boca y llegan al intestino..”

Una frase que podria pertànyer perfectament a pel·lícules com Estallido, Ébola o la Amenaza de Andrómeda, però que Danone utilitza abastament en aquest i d’altres anuncis ( el colesterol no avisa ) per a magnificar perills i riscos de salut.

D’aquí seguim a una recreació animada de gèrmens punxeguts provocant forats a  l’intestí (el teu, clar), mentre la veu en off  ens explica com Actimel ajuda les defenses i veiem els L.Casey Inmunitas tapant els forats. Tot una lliçó de biologia gràfica amb l'avís, això si, de "imágen simplificada de la realidad" que més aviat és una reinvenció de la mateixa a més glòria del producte.

Evidentment que la solució que ofereix l’anunci es produeix quan la noia pren a dins de casa el producte en qüestió i apareix miraculosament al seu voltant un camp de força. Llavors ja surt al carrer somrient i contenta. “Unico”. ”Demostrado”. “Ayuda a las defensas”. Remata la veu en off. Colorín, colorado.

Val a dir que Danone va utilitzar durant molt de temps el recolzament de suposats estudis científics que avalaven la bondat dels seus productes ( la ciència és encara un valor apreciat per als consumidors ), però la realitat és que Danone va haver de fer front a nombroses demandes per què no ho va aconseguir provar i en conseqüència va haver de retirar aquest tipus de missatge. D’aquí vé que la nova sèrie d’anuncis amb la Carmen Machi es recolza més en sensacions ( sentir-se hinchada ).

http://www.bebesymas.com/noticias/danone-obligada-a-pagar-una-multa-por-exagerar-las-propiedades-de-activia-y-actimel

La imatgeria és com deia, també recorrent, i Danone sovint utilitza cossos abrigats amb aureoles o camps de força de colors tènues que embolcallen els personatges i reforcen l’aspecte de vulnerabilitat. Tot i que el més indigne és quan Danone recorre a nens per a interpretar els anuncis, doncs si utilitzar la por amb persones adultes ja és prou miserable, utilitzar-la per al·ludir als fills és ser miserable al quadrat.

Tot això fa que Danone, sota aquesta capa de marca saludable, sigui en el fons una de les empreses d’alimentació que més queixes ha rebut, tant a l’estat espanyol com a fora. Per als que vulguin llegir més recomano una cerca a la xarxa.

Des d’aquestes ratlles m’agradaria animar a Danone a jubilar a la Carmen Machi i la seva camarilla de personatges i tornar a aquells anuncis de fa 20 anys, ( i a l’antic logo també ) que al menys es recolzaven en cossos bonics, eren estèticament més interessants i ens permetien gaudir de la publicitat sense remoure’ns anguniosos al sofà.

I el primer va per a.. Estrella Damm!

Doncs si, senyors, la tan nostrada empresa cervesera s'ha guanyat a pols la primera entrada en aquest blog, no ja pel darrer, llarg i carrincló anunci "Inimitables", protagonitzat pel Daniel Brühl, la sopa de la seva mama i la bleda de la seva amiga, sinó per una llarga trajectòria en la mateixa línia.

L'ANUNCI

L'anunci en qüestió es pren els primers 30 segons per explicar-nos, en veu i acció d'una joveneta parisina, com es fa una escudella pas per pas. La noia potser pensava guanyar-se l'estómac de l’amic Daniel i tota servicial li posa un plat a taula, però ell li surt llepafils i li diu que no és com la de la seva mare tot i que és una gran "imitació" i a continuació es dedica a enumerar varies de les causes probables: que si les verdures no son de la Boqueria, la carn d'un tal "Ca'l Rovira" o fins i tot que ella és.. inexperta! Mentrestant, no t'ho perdis, el tio deixa la sopa quasi sense tastar, se'n va a la nevera i obre una cervesa ( la sopa deu estar realment horrible i prefereix emborratxar-se? ), seu a un altre taula i de cop troba la inspiració divina per explicar-li a la noia un clar i feliç exemple de per què la sopa de la seva mare és inimitable: El Barça.

Estem ja al minut 1:00 de l'anunci i en Daniel s'oblida de l'amiga i es transporta al mig del Camp Nou, enumerant els Xavi, Iniesta, Puyol i companyia, l'amistat entre ells, i la feina realitzada a "La Masia" i emocionat, es pregunta si es poden imitar "els valors", la "filosofia de joc" i una afició que "no en té prou amb guanyar" i remata preguntant-se si es possible imitar el sentiment de pertinència a una cosa més gran que un club de futbol. Ai! Com ens agrada mirar-nos el nostre propi melic..

Però espera que encara no s'ha acabat. En Daniel, llavors, retorna del seu viatge psicotròpic i conclou que les petites coses que ens rodegen ( se serveix més cervesa ) son les que “ens fan" ( ara resulta que parla de nosaltres ) "inimitables". Tot un discurs. Arribats en aquest punt hom es pregunta perquè la noia no li ha estampat el plat de sopa a la cara, però atenció que vé el cop de gràcia: ens trobem al minut 1:50 segons ja de l'anunci, i de cop, com per art de màgia, tornem a ser al mateix moment en que Daniel tasta la sopa, ¿? I ara, què passarà?

Efectivament, el guionista s’ha reservat un as a la màniga, i aquest cop si, l'heroi tasta la sopa i exclama sorprès "mon amour, t'ha quedat exactament igual!", un fet cabdal que deixa l’anterior fil en un futurible que no va ser i que ens fa empassar tot el discurs inflamat com una píndola que no recordem haver pres però que ja tenim dins. Senzillament maquiavèl·lic i genial. Afegir que la noia, al veure reconegut el seu esforç a la cuina, es queda tant contenta que fins i tot li fa un petó a la galta al Daniel. Colorín, colorado. Imatges de Paris i la Torre Eiffel i fonem a negre. 2 minuts de rellotge.

CRÍTICA

Realment, costa trobar exemples més clars de com manegar els sentiments d'identitat de l'espectador: les referències constants a l'arrel catalana, a l'entranyable sopa de la mare, a un club que és més que un club, a l'amistat, la victòria i la grandesa de les persones. Llastimós també és el retrat que se’ns presenta de la noia, que segueix sent tant abnegada, servicial i complaent com el de dècades passades. Aquests són exactament els valors / diana als que apunta l'anunci. Tot plegat, un munt de clichés i una aposta segura.

Estrella Damm, ja fa anys que explota l'esquema del personatge mediàtic, identitat catalana i futbol ( a Catalunya gairebé exclusivament amb el Barça, tot i que a d'altres llocs canvien l'equip, com per exemple a València ). Un esquema que ja ha produït en el passat una renglera d'anuncis germans tallats amb el mateix patró, com el dels Messi i el contracte tovalló ( una altre oda a la versatilitat dels catalans ) el dedicat a Thierry Henry, el de "la feina ben feta" protagonitzat per Irene Montalà, o el de l’ Àlex Brendemühl o també Quim Gutierrez, per no parlar de la saga d'anuncis de l'estiu iniciat amb el de Formentera.

Per acabar, comentar que en l’aspecte tècnic, els anuncis son senzillament impecables. Fotografia molt cuidada, amb plans i moviments de càmera bonics i ben treballats. De fet son anuncis bons, molt bons, segurament per què qui els fa sap (o pensa) que a tota persona, col·lectiu o poble li agrada escoltar que és especial, únic, diferent i al capdavall, inimitable.